Feia dies que tenia ganes de tornar a entrar, de tornar a escriure un cop més, però aquests dies, com un fidel reflex de la situació, tampoc no sabia ni què dir, ni què escriure.
Per primer cop en molt de temps, em sento espectador de la meva vida. Sense poder decidir sobre el que m’afecta i amb la única opció d’esperar. Les coses que em capfiquen ara mateix, no depenen de mi. Només haig d’esperar i el temps ja les posarà al seu lloc. I jo, persona de nervis i d’acció, em costa molt esperar. Em dona la impressió d’estar perdent el temps. Fa temps algú va dir que la no-acció, era ja una acció. Suposo que no tinc més remei, que seure, veure el que passa i esperar aconteixements…
I tinc la gran sort de tenir gent al meu voltant que m’escolta, m’enten i m’ajuda a aclarir-me. Ni molt menys estic sol, i en aquests moments, on un té dificultat de veure el camí, s’agraeix que una mà et guii en la boira.
I una cosa que no pensava pas que em passés… Aquests darrers dies, tinc més “ressaca” del viatge que quan vaig tornar. Suposo que aquells eren dies de joia, de tornades, de retrobades i tot allò em va fer oblidar una mica el viatge. I ara que les coses es posen al seu lloc, que torno a la vida de sempre, enyoro més els mesos passats pel mon i la dinàmica d’un viatge llarg.
No sé que passarà en els propers dies. Si les coses aniràn com jo espero, o no. Però si alguna cosa he après, és que vagin com vagin, m’hauré d’adaptar i veure’n el costat positiu.
Bona nit. Feia dies que no em costava tan adormir-me…
KiM - Diari d’un catalanet pel mon 